Remenant arxius he trobat aquestes imatges les quals em són oportunes per recordar un fet ocorregut que fou transcendent en un moment de la meva vida. Primer de tot vull fer notar la poderosa raó que tenia l’amic Enric Galve, director dels reconeguts laboratoris fotogràfics EGM de Barcelona, el qual, cap els anys 90, en plena revolució tecnològica fotogràfica amb la conversió del món analògic cap al digital, reclamava que es fessin còpies fotogràfiques a partir dels arxius binaris. Posava l’exemple que sempre trobaríem una fotografia en suport paper (com s’havia revelat químicament fins llavors), en el fons d’una calaixera de la nostra àvia, encara que potser envellida i una mica malmesa, però que reconeixeríem un retrat que se’ns faria molt valuós i únic. En canvi, amb un ordinador ple d’arxius digitals, un cop fet malbé, perderíem la memòria per sempre.

Doncs en aquest cas ha estat providencial trobar unes diapositives velles en què em reconec més o menys a l’edat dels 15 anys a l’estudi d’en Francesc Vila i Rufas (1927-2006), reconegut ninotaire que signava Cesc. Es tracta d’una visita al seu estudi que es trobava a casa seva, a un pis de la dreta de l’Eixample i que segons recordo donava al pati de l’illa. Havia de fer una entrevista a algun personatge per un treball de l’assignatura de disseny de l’escola que impartia l’excel·lent professor Jordi Vallès, admirat per tots els companys que el vàrem tenir per la desbordant  creativitat que ens contagiava. Una altra experiència igualment intensa per a mi (també per a un treball de la mateixa assignatura) va ser visitar en una altra ocasió a l’actor italià fincat a França,  Lino Ventura, que rodava una pel·lícula (Una papallona a l’espatlla) a l’edifici llavors totalment abandonat de la Maternitat a Les Corts.  Però això serà una altra història.

En aquells moments jo tenia un viu interès per la pràctica de les arts i experiències com aquestes m’ajudaven a decantar-me cap als estudis artístics que després vaig realitzar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona (en la primera promoció que va cursar-los com a escola superior universitària).

Una companya de classe ens va facilitar, a través d’una coneixença del seu pare, el poder tenir l’entrevista amb en Cesc. Per mi era un ídol. Per casa corria el llibre de Gargots. Aquest editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 1969 (jo tenia set anys), és un recull dels acudits publicats a Serra d’Or en període de la dictadura (del 1963 al 1968). Aquest llibre l’havia fullejat força vegades i de mica en mica anava reconeixent la crítica política al règim i com Cesc esquivava, quan i com podia, la censura. Em fascinava la capacitat de dir tant amb un dibuix tant senzill i gràfic, « un fer-nos veure  que se’ns imposa com una evidència» (Joan Fuster).

Va ser engrescador poder conèixer en viu a en Cesc, per a mi el gran i famós Cesc. Amb un irreductible del pensament crític com ell, pensava que la cosa seria difícil i més tensa. Però en canvi ell, un xic tímid segons el meu parer o potser una mica reservat en les formes, va ser extremadament amable amb nosaltres. Li varem poder fer les preguntes que vàrem voler, ens va ensenyar l’estudi: prestatgeries amb llibres, piles de quadres per terra, taulell amb pots plens de llapis, colors i retoladors,… res que no fos normal, però ens provocava una especial admiració per un espai tan real fora del nostre imaginari i la nostra experiència de joves estudiants. Jo, llavors, ja m’havia passejat per tallers d’artistes però el d’en Cesc era descobrir el d’un ídol.

Ens va explicar el tipus de treballs que havia fet al llarg de la seva carrera professional, no només els acudits que tots seguíem la seva aparició diària a l’Avui, sinó els destinats a la publicitat (una descoberta interessant per a mi). Finalment ens va dedicar un dibuix! Una altra sorpresa agradable d’aquella visita i un regal que ens va entusiasmar moltíssim. No ens ho crèiem! Veure amb la rapidesa que agafava un llapis i traçava sobre un paper blanc una ratlla horitzontal i un semicercle al damunt a la part central… Es va aturar un moment i tot seguit ja s’inspirà amb l’acudit: un home d’esquena que es dirigia a la finestreta d’una oficina (les típiques finestretes de serveis públics oficials en què sempre el funcionari et rebia amb un “vuelva usted mañana” perquè sempre et faltava algun paper), doncs en aquesta ocasió l’individu es trobava la finestreta ocupada de banda a banda per un diari obert que impedia dir-li res al que estava a l’altra banda. Així de senzill i ràpid.

En el moment en què escric aquestes ratlles me’n adono que potser l’hem oblidat una mica. El nostre país ha donat històricament, i segueix donant, una quantitat tan gran de bons dibuixants, il·lustradors i ninotaires que fa que s’eclipsin ràpidament grans noms. Però en Cesc potser va ser un referent que va aguantar viva la flama de la creativitat i el llenguatge del dibuix en temps difícils i grisos i caldria reivindicar-lo.

Les diapositives, una bona troballa per un bon record.