logo

La col·lecció de minerals d’Estanislau Tomàs

Donació al Museu Valentí Masachs de Manresa

(Febrer, 2017)

 

w Josep Mª Mata-Perelló, Norbert Tomàs i Pura Alfonso Abella

El senyor Josep M Mata-perelló i la senyora Pura Alfonso (directora del museu) amb Norbert Tomàs.

 w Norbert Tomàs, Josep Mª Mata i Pura Alfonso

Recentment, vaig fer donació del llegat de minerals del meu pare, l’enginyer industrial especialitzat en siderúrgia Estanislau Tomàs Morera (1924-2014). L’interès d’aquesta col·lecció no ho és tant per la seva extensió, sinó pel conjunt de menes de ferro i escòries recollides, principalment, en diversos indrets del Pirineu i que poden ser d’interès per estudiosos i investigadors de la farga catalana ja que tenen les anotacions dels llocs on van ser trobats. De l’estudi del model de la farga catalana per a l’obtenció del ferro, en Estanislau Tomàs hi dedicà força anys d’investigació. Tota la documentació dels seus estudis i de l’organització del Primer Simposi Internacional de la Farga Catalana (Ripoll, 1993) i altres jornades i intercanvis internacionals que organitzà o en participá es troben dipositats a l’arxiu de la Societat Catalana de Tecnologia (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) de la que ell en va ser fundador i primer president (1986). Aquest arxiu tindrá ben aviat identificada i relacionada tota la documentació per a poder ser consultada.

El dia de la donació de les caixes de materials vaig ser rebut per la directora Pura Alfonso Abella i el responsable d’activitats exteriors senyor Josep Mª Mata-Perelló. El senyor Mata va recordar experiències viscudes amb Estanislau Tomàs en les sortides de camp i en les jornades d’investigació. Ells tenen cura d’aquest fantàstic museu de mineralogía, que recomano vivament la seva visita ja que és interessant, sobretot, per tal com explica de forma molt pedagògica els usos dels minerals per la fabricació de tots el materials i objectes que formen part de la nostra vida quotidiana.


 

CESC

Record del ninotaire i il·lustrador Francesc Vila i Rufas (1927-2006)

 

 

Cesc 1274  Cesc 1271  Cesc 1272  Cesc 1273

Remenant arxius he trobat aquestes imatges les quals em són oportunes per recordar un fet ocorregut que fou transcendent en un moment de la meva vida. Primer de tot vull fer notar la poderosa raó que tenia l’amic Enric Galve, director dels reconeguts laboratoris fotogràfics EGM de Barcelona, el qual, cap els anys 90, en plena revolució tecnològica fotogràfica amb la conversió del món analògic cap al digital, reclamava que es fessin còpies fotogràfiques a partir dels arxius binaris. Posava l’exemple que sempre trobaríem una fotografia en suport paper (com s’havia revelat químicament fins llavors), en el fons d’una calaixera de la nostra àvia, encara que potser envellida i una mica malmesa, però que reconeixeríem un retrat que se’ns faria molt valuós i únic. En canvi, amb un ordinador ple d’arxius digitals, un cop fet malbé, perderíem la memòria per sempre.

Doncs en aquest cas ha estat providencial trobar unes diapositives velles en què em reconec més o menys a l’edat dels 15 anys a l’estudi d’en Francesc Vila i Rufas (1927-2006), reconegut ninotaire que signava Cesc. Es tracta d’una visita al seu estudi que es trobava a casa seva, a un pis de la dreta de l’Eixample i que segons recordo donava al pati de l’illa. Havia de fer una entrevista a algun personatge per un treball de l’assignatura de disseny de l’escola que impartia l’excel·lent professor Jordi Vallès, admirat per tots els companys que el vàrem tenir per la desbordant  creativitat que ens contagiava. Una altra experiència igualment intensa per a mi (també per a un treball de la mateixa assignatura) va ser visitar en una altra ocasió a l’actor italià fincat a França,  Lino Ventura, que rodava una pel·lícula (Una papallona a l’espatlla) a l’edifici llavors totalment abandonat de la Maternitat a Les Corts.  Però això serà una altra història.

En aquells moments jo tenia un viu interès per la pràctica de les arts i experiències com aquestes m’ajudaven a decantar-me cap als estudis artístics que després vaig realitzar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona (en la primera promoció que va cursar-los com a escola superior universitària).

Una companya de classe ens va facilitar, a través d’una coneixença del seu pare, el poder tenir l’entrevista amb en Cesc. Per mi era un ídol. Per casa corria el llibre de Gargots. Aquest editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 1969 (jo tenia set anys), és un recull dels acudits publicats a Serra d’Or en període de la dictadura (del 1963 al 1968). Aquest llibre l’havia fullejat força vegades i de mica en mica anava reconeixent la crítica política al règim i com Cesc esquivava, quan i com podia, la censura. Em fascinava la capacitat de dir tant amb un dibuix tant senzill i gràfic, « un fer-nos veure  que se’ns imposa com una evidència» (Joan Fuster).

Va ser engrescador poder conèixer en viu a en Cesc, per a mi el gran i famós Cesc. Amb un irreductible del pensament crític com ell, pensava que la cosa seria difícil i més tensa. Però en canvi ell, un xic tímid segons el meu parer o potser una mica reservat en les formes, va ser extremadament amable amb nosaltres. Li varem poder fer les preguntes que vàrem voler, ens va ensenyar l’estudi: prestatgeries amb llibres, piles de quadres per terra, taulell amb pots plens de llapis, colors i retoladors,… res que no fos normal, però ens provocava una especial admiració per un espai tan real fora del nostre imaginari i la nostra experiència de joves estudiants. Jo, llavors, ja m’havia passejat per tallers d’artistes però el d’en Cesc era descobrir el d’un ídol.

Ens va explicar el tipus de treballs que havia fet al llarg de la seva carrera professional, no només els acudits que tots seguíem la seva aparició diària a l’Avui, sinó els destinats a la publicitat (una descoberta interessant per a mi). Finalment ens va dedicar un dibuix! Una altra sorpresa agradable d’aquella visita i un regal que ens va entusiasmar moltíssim. No ens ho crèiem! Veure amb la rapidesa que agafava un llapis i traçava sobre un paper blanc una ratlla horitzontal i un semicercle al damunt a la part central… Es va aturar un moment i tot seguit ja s’inspirà amb l’acudit: un home d’esquena que es dirigia a la finestreta d’una oficina (les típiques finestretes de serveis públics oficials en què sempre el funcionari et rebia amb un “vuelva usted mañana” perquè sempre et faltava algun paper), doncs en aquesta ocasió l’individu es trobava la finestreta ocupada de banda a banda per un diari obert que impedia dir-li res al que estava a l’altra banda. Així de senzill i ràpid.

En el moment en què escric aquestes ratlles me’n adono que potser l’hem oblidat una mica. El nostre país ha donat històricament, i segueix donant, una quantitat tan gran de bons dibuixants, il·lustradors i ninotaires que fa que s’eclipsin ràpidament grans noms. Però en Cesc potser va ser un referent que va aguantar viva la flama de la creativitat i el llenguatge del dibuix en temps difícils i grisos i caldria reivindicar-lo.

Les diapositives, una bona troballa per un bon record.

Cesc 2

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


La bellesa de la màquina

Exposició de Ramon de Baños al Casal Solleric de Palma de Mallorca

 

 

Industria Ramon de Baños 1Màquina Ramon de Baños 2

 

Després d’haver-ser inaugurada a Sabadell, el juny del 2014 al Museu del Gas, l’exposició del fotògraf Ramon de Baños (1890-1980), i d’haver-se presentat també a Igualada (l’abril del 2015 al Museu de la Pell), la itinerància de l’exposició continua ara a Palma de Mallorca (al centre cultural del Casal Solleric). Aquesta es podrá visitar del 15 d’octubre del 2015 al 6 de juny de 2016.

Presentacio-exposicio-Ramon-de-Ba--os_Casal-Solleric_baja

Sala Àlbum 1947 i film

A l’acte de la roda de prensa assistiren, d’esquerra a dreta, la directora gerent de la Fundació Palma Espai d’Art, Pilar Ribal, el comissari de la mostra, Norbert Tomàs, la directora del Museu del Gas de la Fundació Gas Natural Fenosa, Eva Buch, el regidor de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma, Miquel Perelló, i el responsable de Trade Marketing de Gas Natural Fenosa, Javier Atauri. A la inauguració asistí també el Sr. Joan Boned Roig, conceller de Territori, Energia i Mobilitat del Govern de les Illes Balears.

Més informació

 

 

___________________________________________________________________________________________________________________________________________

 

Donació del llegat Estanislau Tomàs Morera. La Farga Catalana

a la Societat Catalana de Tecnología de l’IEC

 

Discurs del president de l'IEC. d'esquerra a dreta, Núria Salán (secretària de la Societat Catalana de Tecnología), Norbert Tomàs, Joandomènec Ros (president de l'IEC), Frederic Luque (president de la SCT) i Jaume de Puig (vicepresident de l'IC i responsable de l'Arxiu de l'IEC).

Discurs del president de l’IEC.
D’esquerra a dreta, Núria Salán (secretària de la Societat Catalana de Tecnología), Norbert Tomàs, Joandomènec Ros (president de l’IEC), Frederic Luque (president de la SCT) i Jaume de Puig (vicepresident de l’IC i responsable de l’Arxiu de l’IEC).

 

Signatura del document de donació. Norbert Tomàs (donador del fons), Joan Domènec Ros (president de l'IEC) i Frederic Luque (president de la Societat Catalana de Tecnología).

Signatura del document de donació. Norbert Tomàs (donador del fons), Joan Domènec Ros (president de l’IEC) i Frederic Luque (president de la Societat Catalana de Tecnología).

 

 

 

El dia 21 de maig de 2015, Norbert Tomàs, en nom de la familia, ha fet donació del Fons Estanislau Tomàs Morera.La Farga Catalana a favor de l’Arxiu de l’Institut d’estudis Catalans.

Aquest és un llegat les seu pare, Estanislau Tomàs Morera (1924-2014), enginyer metal·lúrgic, que va ser fundador i president de la Societat Catalana de Tecnología, filial de l’IEC, des del 1986 fins el 2007.

L’acte de signatura s’ha fet a la Sala de la Presidència de l’IEC amb l’assistència del señor Joandomènec Ros (president de l’IEC), el senyor Frederic Luque (president de la Societat Catalana de Tecnología), el senyor Jaume De Puig (vicepresident de l’IEC i responsable de l’Arxiu) i la senyora Núria Salán (secretària de la SCT).

El fons conté expedients d’activitat d’investigació feta per ell sobre les fargues (articles, anotacions, fotografíes), els expedients d’activitat acadèmica relacionada amb el tema (jornades, congressos, etc.) i un fons bibliogràfic i d’articles. L’objectiu és posar-lo a disposició dels investigadors i del públic per l’estudi i la divulgació dels seu continguts. En el parlament, el senyor Joandomènec Ros va destacar la importancia del patrimoni industrial del nostre país i la poca consciencia que encara hi ha per preservar els arxius documentals industrials i per tant rebia amb molt d’interès aquest fons.

 


 

L’actriu Rosa Novell

In memoriam (1953-2015)

 

La vida s’omple de petits records que són íntims i van quedant llunyans amb el pas del temps però que en determinats moments retornen amb força per donar valor i sentit als nous esdeveniments.

Un dels moments que vaig viure més intensament l’escena teatral va ser l’any 1984 quan vaig poder gaudir d’una de les representacions de la Rosa Novell interpretant Els dies feliços de Samuel Beckett al Teatre Regina.  Era un cicle de teatre promogut per Joan M. Gual, unes actuacions que caldria mantenir en la memòria.  Varen ser 8 representacions dins del Cicle Teatre Obert del Centre Dramàtic de la Generalitat.

Jo, de petit, havia anat als cicles de teatre per a nois i noies impulsats per la revista Cavall Fort al Teatre Romea. Recordo que m’apassionaven les escenografies de telons i trompe l’oeil de Mestres Cabanes. Llavors, assitir a un teatre de l’absurd, a un monòleg, escenografia única corpòria i sense acció, única actriu a l’escena, atrapada al terra sortint només mig cos, en qui es centrava tota l’emotivitat interpretativa, em va commoure molt. Puc dir que, personalment, va representar fer el salt cap a l’adolescència en la meva relació amb el teatre. Em va fer entendre que hi havia un món escènic immens que calia descobrir.

Ara que ens ha deixat, vull retre-li homenatge amb aquest particular record.

Norbert Tomàs


La Bellesa de la màquina

11.000 visites a l’exposició

 

w Exposició

11.000 persones han visitat l’exposició La bellesa de la màquina. Ramon de Baños 1890-1980 que ha estat oberta durant set mesos (30 de juny de 2014 – 15 de febrer de 2015) al Museu del Gas de Sabadell.

Ara inicia la seva itinerància per diverses ciutats de Catalunya i Espanya. El proper mes d’abril s’inaugurará al Museu d’Igualada.

 

Norbert Tomàs.


 

 Consell de la Cultura i les Arts

En la recerca d’un model 

 

La meva responsabilitat com a director del CoNCA durant els anys 2011 al 2013 m’obligava a treballar per cercar les claus que ens han d’ajudar a desxifrar els veritables principis rectors i els objectius d’ implementació d’aquest nou organisme (de trajectòria encara jove) a Catalunya.

El debat públic sobre un model de consell de les arts i la cultura ha estat embolcallat per la reivindicació del model anglosaxó i concretament s’ha emmirallat constantment amb el Arts Council of Great Britain (transformat l’any 1994 en tres Arts Councils nacionals: el d’Anglaterra, el de Gal·les i el d’Escòcia). Aquesta institució pateix el desgast de 67 anys d’existència i la transformació en consells nacionals ha provocat una deriva amb diferents tensions que tot adaptant-se als nous contextos polítics, socials i econòmics.

Dels estudis realitzats per en Toni González per encàrrec del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, l’any 2007, amb l’objectiu d’orientar la constitució de l’organisme català, sembla que tant polítics com entitats i artistes han obviat del discurs els aspectes crítics de cadascun dels models descrits: Anglaterra, Escòcia, Holanda i Finlàndia). S’han centrat més en els aspectes teòrics ideals. Anàlisis molt valuosos, de tota manera donada la poca bibliografia que encara existeix sobre el tema. Tampoc puc obviar la tesi doctoral de Marco Antonio Chávez basat en l’anàlisi del Scottish Arts Council, del Consejo Estatal para la Cultura y las Artes (CECA) de Jalisco (Mèxic) i el mateix CoNCA fins l’any 2010.

El principi que ha inspirat de forma general la creació de tots els consells de les arts ha estat el d’intentar que les polítiques culturals no estiguin condicionades per interessos partidistes o per èlits culturals i artístiques. Es pretén que les decisions siguin més legítimes preses per òrgans col·legiats d’experts, persones independents i neutrals alienes a l’àmbit polític i també a través de la participació ciutadana. El que s’ha definit per “arm’s length” (és a dir “la distància prudent”). Però aquest principi ha comportat generalment grans dificultats d’aplicació.

En la recerca d’una millora del model català, que està encara en debat sobre la qualitat de les seves funcions, m’ha empès a analitzar aquests consells i d’altres per tal d’aportar algunes conclusions útils a tenir en compte per la seva maduresa i consolidació. Però per trobar el desitjat model propi per Catalunya, tot fent un estudi comparat cercant com funcionen els arts councils en altres països, caldria sistematitzar l’estudi de casos considerant els següents aspectes:

  •  Tradició cultural de cada país

L’anàlisi de la tradició cultural ens ha d’ajudar a definir les fortaleses i les debilitats del sistema per poder comprendre les singularitats i les dificultats en les competències que es vulguin assumir en el sistema públic-privat.

  •  Antecedents històrics

Si tenim present que el primogènit Consell per a l’Estímul de la Música i les Arts creat per l’economista John Maynard Keynes l’any 1946 tenia l’objectiu de procurar repòs i diversió als treballadors allistats a la guerra, potser entendrem que haurem de tenir present el punt de partida de cada país i les seves motivacions que han conformat models amb matisos que els diferencien uns dels altres.

  •   Marc jurídic

Cal entendre les diferències d’estructura política entre Gran Bretanya i altres països europeus, sobretot Espanya. Per exemple, el seu ordenament jurídic es basa en la common law (jurisprudència). En canvi a Europa domina el dret civil escrit en lleis aprovades (civil law). En el cas de Catalunya cal emmarcar el fet jurídic dins de les competències transferides a les comunitats autònomes.

  • Marc conceptual de cultura nacional

El concepte nacional de la cultura plana per damunt de moltes estratègies d’acció cultural. Per exemple, en els casos de Finlàndia i Noruega les arts i els artistes han tingut un protagonisme en el procés de formació de la consciència nacional. A Catalunya hi té rellevància la defensa de la llengua i de la identitat com a país. El govern escocès també té interès en promoure companyies i equipaments nacionals i exclou aquest finançament del Creative Scothland.

  •   Configuració actual i evolució dels AC

Està en qüestió la continuïtat del model d’arms length en estat pur. Els consells de les arts estant patint en major o menor grau algun dels principals problemes que pateix l’AC d’Anglaterra:

– Major ingerència del govern i pèrdua gradual d’independència- reducció de pressupostos
– Manca d’autoritat davant dels sectors culturals i artístics
– Reducció de pressupostos

  •  Competències

Definides amb més o menys concreció és a la Llei i als Estatuts el punt neuràlgic on s’estableix el “poder” real per executar o no polítiques culturals amb el principi d’arms length.

  •  Interrelació amb el Ministeri o Departament de Cultura

Caldria veure si existeixen uns contractes-programa ben definits entre el governs i els arts councils. En el cas de Catalunya ho té definit als estatuts i a la Llei (Article 4: ”i) Dissenyar, d’acord amb el programa marc de cultura del Govern i el contracte programa del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, les línies d’actuació de suport a creadors i entitats respecte a la promoció, el foment, la difusió i la projecció de la creació artística.)

  •  Relació amb el sectors de les arts

Els interessos personalistes, els “egos” intel·lectuals també planen, moltes vegades, per damunt de l’objectivitat dels interessos del propi sector que representen i es dilueixen les fronteres per l’aplicació d’una estricta praxis d’incompatibilitats.

  •   El seu paper en les polítiques culturals i el protagonisme polític 

Els governs entenen que han de fer polítiques concretes per resoldre problemes socials i econòmics en els que la cultura i educació hi juga un paper fonamental. En l’actual context de crisi, el control pressupostari també és una eina d’actuació ineludible dels governs i que impliquen intervencionisme.

  •  Com s’aplica el principi d’arm’s length.

Cal allunyar les decisions de política cultural del govern de pressions polítiques o partidistes. Però també cal allunyar a les elits artístiques o culturals que han gaudit històricament del benefici d’aquestes (clientelisme) i les quals també pressionen i es constitueixen en lobbys. Cal saber gestionar les pressions que es produeixen al respecte i gestionar les dues distàncies.

  •  Responsabilitat pública

La “independència” o autonomia d’actuació dels consells de les arts que administren recursos econòmics públics i els transfereixen en forma d’ajuts a la promoció cultural i artística no pot ser aliena a la responsabilitat pública sobre aquests mateixos. És el rendiment de comptes que els anglesos en diuen accountability . El rendiment públic de comptes per part dels representants polítics està sotmès a les eleccions i per tant el judici que en fa la ciutadania els revalida la seva confiança o els hi denega. Pel que fa als càrrecs que ostenten els membres del Plenari dels consells de les arts no estan sotmesos a aquesta possible moció de confiança.

Aquests haurien d’ésser alguns eixos a considerar en una anàlisi desacomplexada per la construcció i perfeccionament del nostre model.

Norbert Tomàs.


CHÁVEZ AGUAYO Marco Antonio: “Los consejos de las artes y el principio de “arms length” en las políticas culturales subnacionales: un estudio comparativo entre Cataluña (España), Escocia (Reino Unido) y Jalisco (México)” . Tesis doctoral. Facultat d’economia i Empresa. Doctorat en Gestió de la Cultura i el Patrimoni. Universitat de Barcelona, octubre de 2011.

GONZALEZ, Toni: Els Consells de les Arts. Anglaterra. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona maig 2007.

GONZALEZ, Toni: Els Consells de les Arts. Finlàndia. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona maig 2007.

GONZALEZ, Toni: Els Consells de les Arts. Holanda. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona maig 2007.

GONZALEZ, Toni: Els Consells de les Arts. Escòcia. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona maig 2007.

IFACCA.  International Federation of Arts Councils and Culture Agencies

Arts Council England   

Arts Council Scothland

Arts Council of Finland (Taiteen keskustoimikunta)

Raad Voor Cultuur d’Holanda

CECA – Consejo Estatal para la Cultura y las Artes

Malta Council for Culture & the Arts

Estatuts del CoNCA

Llei del CoNCA

 

w Pilar Parcerisas a la reunió

Reunió d’investigadors d’IFACCA al Parlament d’Hèlsinki (Finlàndia) el 27.6.2012.


 

La bellesa de la màquina

Fotografía industrial de Ramon de Baños (1890-1980)

 INTRODUCCIÓ del llibre

 

La Bellesa de la màquina
128
102

L’obra fotogràfica que presentem en aquest catàleg és fruit d’una troballa a l’arxiu de la Fundació Gas Natural Fenosa produïda durant la investigació dels seus fons fotogràfics que generosament han estat posats a disposició de la comunitat cultural. Es tracta de la descoberta d’una important col·lecció de fotografies de temàtica industrial realitzades per Ramon de Baños, conegut com un dels pioners del cinema català, i que ara descobrim com un fotògraf excepcional dins del context cultural de la segona meitat del segle passat. La seva obra ens ha permès traçar añgunes claus per a la interpretació i el relat sobre diversos aspectes de l’evolució de la nostra història de la fotografia i el seu progrés tècnic, el seu llenguatge i els actors que hi ha intervingut.

El treball d’investigació desenvolupat al voltant de la figura de Ramon de Baños no és ni molt menys conclusiu, perquè encara hi ha molt material per inventariar i identificar. així mateix, l’arxiu també té obrees d’altres autors com Otto Wunderlich, Adolf Mas, A. i E.F. dits Napoleon, Emili Godes, Ignacio de Olalde, José Aldabó, Montserrat Segarra, Joaquim Brangulí, i segurament molts d’altres encara per descobrir. Una recerca que és especialment interessant pel fet que a l’arxiu es conserven les plaques de vidre o de film i les pel·lícules negatives d’una bona part dels treballs realitzats per Catalana de Gas al llarg de la seva trajectòria com una de les empreses més importants del sector industrial del país.

La redescoberta de la figura de Ramon de Baños ha estat especialment singular. considerat, com hem dit abans, un dels pioners del cinema català juntament amb el seu germà Ricardo, amb qui va treballar en molts projectes comuns, ell mateix definia la seva trajectòria professional en l’àmbit del cinema com a cameràman i ho feia amb molt d’orgull, silenciant bona part de la seva activitat com a fotògraf. El testimoni de la seva obra restava d’aquesta manera amagat. Ara, gràcies a la disposició de l’arxiu de la Fundació Gas Natural Fenosa i la col·laboració d’entitats com la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya i l’Arxiu Mas de l’Institut Amatller, així com també la participació entusiasta de moltes altres persones expertes i estudioses de la fotografia al nostre país, s’ha pogut identificar el que probablement es pot considerar l’obra artística més interessant i més significativa de Ramon de Baños en l’àmbit de la fotografia de gènere industrial. Una investigació que alhora ha anat aportant pistes per a la descoberta d’altres treballs desconeguts del fotògraf sobre temàtiques ben diverses. I és que van ser molts els gèneres tractats per De Baños, desdibuixats en el seus propis límits de definició: l’etnologia (fotografies fetes durant la seva estada a Belem do Pará al Brasil), el retrat, el reportatge social, el documental, el reportatge d’empresa, el bodegó publicitari… També constatarem com la seva habilitat per al dibuix així com el seu interès per la tecnologia en la indústria cinematogràfica —que el conduí a ser un dels pioners del cinema animat a l’Estat espanyol— intervé de manera extraordinària en la sublimació de la imatge industrial que conforma aquesta obra que ara presentem i que anomenem Àlbum del 1947. Es tracta d’una col·lecció de 58 fotografies de maquinària i arquitectura industrial que defineix l’actiu patrimonial de l’empresa que es publicita en aquell moment de la postguerra. Unes obres que aporten un codi visual propi que ensenya a mirar i gaudir d’una altra manera de la bellesa de la fotografia de gènere industrial. Tota una invitació.

Norbert Tomàs.