logo

Casa amb ruda al balcó,

no hi entra mai el doctor

Article publicat a Tonis Taradell 2022

(Revista especialitzada en la festa, la tradició i la cultura. Gener 2022)

 

w Trementinaire

Les trementinaires eren dones que es dedicaven a la recol·lecció d’herbes remeieres i olis essencials que venien a pobles i mercats de zones de muntanya, sempre fent ruta a peu carregades amb els seus sacs plens de plantes i remeis que preparaven elles mateixes. Originàries de la vall de la Vansa i Tuixent, a l’Alt Urgell, arribaven fins a les terres planes de l’interior i el litoral. Aquest ofici exclusiu de dones va ser molt comú durant el segle XIX i part del segle XX.

 w Apotecaris herboritzant

La tradició de les herbes remeieres

L’home s’ha servit sempre de tots els elements que ofereix la natura –minerals, animals i vegetals– per a la seva alimentació i subsistència. En el cas de les herbes aromàtiques comestibles i medicinals, històricament l’home rural tenia un bon coneixement de la gran varietat que es trobava al camp, al bosc i als marges mateixos dels camins i que actualment, en general, ens són molt desconegudes. Si bé moltes aromàtiques es recol·lectaven allà mateix on creixien espontàniament, també n’hi havia que es cultivaven a l’hort. A la vegada de tenir plantes per a donar gust i aroma a la cuina o per a obtenir remeis per alleujar certes malalties, dolors, ferides i enverinaments, també es cultivaven plantes aromàtiques als horts que, alineades de forma paral·lela a les hortalisses, a més de servir per aquests usos, ajudaven a prevenir l’aparició de certs insectes nocius. Avui en dia, plantades als jardins i a les terrasses o balcons, a més de les seves bones olors, les aromàtiques ens poden evitar utilitzar insecticides gràcies a la seva acció d’actuar com a repel·lent de determinats insectes o plagues.

Precisament, la tradició oral ens ha deixat moltes dites que recorden les propietats de algunes d’aquestes herbes. Aquí en tenim alguns exemples:

Fonoll i ruda fan la vista aguda

L’aigua de menta tot mal repta

La sàlvia salva

L’orenga tot mal trenca

L’esperit de romaní, el dolor prest fa fugir

Regalèssia de falguera, el mal de pit deixa enrere

Si et fa mal el païdor, el fonoll és el millor

Si per cas no pots orinar, els créixens t’han de curar

Si la tos et dona neguit, eucaliptus ben bullit

Valeriana prendràs i no et feriràs

Si el ventre et dol, menja sopes amb poliol

Encara que també predicaven aquesta realitat:

A vegades és pitjor el remei que la malaltia

Per aplicar els principis actius de totes les plantes i herbes remeieres s’empraven, com a diluents o emulsionants, l’esperit de vi, el vi blanc bo, el saïm, l’aigua de pou o de neu, la trementina, àcids o vinagre, cera, olis, ou,… A més de les herbes més específiques s’empraven també, en les més diverses receptes, tot tipus d’elements que es tenien molt a l’abast com ara fulles de noguera, heura terrestre, fulles d’alzina, aglans, molses, escorça de figuera, esbarzer i, fins i tot, el peduncle de la cirera!

Consells remeiers als calendaris populars

De la gran profusió de calendaris que es varen publicar al segle xix, algunes capçaleres eren eines molt útils per la pagesia i els hortolans ja que, a més de dur informacions per a sembres i plantacions al camp i pronòstics sobre el temps, també incorporaven algunes informacions per a la cura dels mals més habituals que es patien al món rural. Va ser en el marc de la revolució industrial quan a les pàgines d’aquestes publicacions tan populars va començar a aparèixer publicitat relacionada amb medicaments i remeis que servien per a guarir les dolències més comuns d’aquells que exercien la dura feina del camp: des d’hèrnies i dolors musculars a refredats, ferides, hemorràgies, etc.

Un dels calendaris que presentava informacions sobre remeis naturals i que va tenir molt d’èxit va ser el Calendario del Ermitaño de los Pirineos, que editava el senyor Antoni Maria Morera. Entre els anys 1884 i 1910 va incloure una secció que es titulava “Remedios para los males más comunes de la vida”. Cada any publicava tres o quatre pàgines d’aquests remeis que servien per les més variades malalties i dolències. Proposava fer tisanes, cataplasmes, píndoles, elixirs i ungüents amb les fórmules més diverses (i també més increïbles!). Cal guardar-se’n prou de voler-les aplicar avui en dia, però llavors eren uns continguts que representaven un bon recull del coneixement popular basat en la praxis i la tradició oral. Per exemple, per a les palpitacions de cor, el calendari proposava utilitzar tarongina verda (melissa) i fulles de borratja –dues plantes considerades oficinals–. O bé, pel mal de queixal, preparar una bullidora d’arrels de piretre, fonoll, galanga i rave rústic amb mel rosada. Pel mal de pedra es podien fer servir fulles de romaní i la seva flor, flor de violetes, flor de borratges, de malves, de saüc i de roselles. Per a les herpes es podia ser servir una decocció d’esbarzer, sassafràs i arrel de xina. Pel mal de ventre utilitzava serpoll i uns grans de comí rústec. També es donava fe sobre un elixir de Fra Francesc Ferrer que servia per curar moltes malalties i que contenia molts ingredients: ruibarbre, genciana, safrà, quina, cúrcuma zedoaria, agàric femella, àloe succotrina, herba de manna, Lignum aloes i triaca veneciana. Un veritable còctel de plantes totes elles amb moltes propietats.

Però millor no explicar les fórmules i les elaboracions d’aquestes propostes de remeis, no fos cas que féssim imprudències! Prefereixo remetre’m a un reconegut estudiós de les plantes medicinals com fra Valentí Serra de Manresa, qui sempre insisteix en contrastar la veracitat dels remeis per fer-ne un ús adequat. Aquests serveixen per millorar l’estat de les dolències, reforçar l’organisme i alleugir-ne els dolors, però davant de manifestes malalties sempre recomana anar al metge.

Avui en dia, les aromàtiques i remeieres són molt apreciades. Així ho demostra la gran quantitat d’herbolaris que trobem repartits arreu del país o l’interès per conrear-les a casa, ja sigui al jardí o la terrassa, per tal de preparar-nos una infusió o emprar-les a l’hora de cuinar. En aquest sentit i seguint la tradició dels seus predecessors, el Calendari Ermità continua parlant de plantes aromàtiques i remeieres, però no tant explicant complicades fórmules i preparats, sinó que donant pràctics consells pel seu conreu. Per exemple, si busquem què hem de fer al gener, coincidint amb la festa de Sant Antoni, el calendari ens recomana fer sembra de camamilla i ens diu que és moment de collir el julivert. També és moment de preparar la sembra en recipients per cada planta d’orenga, romaní, boixac i menta.

Per acabar, és interessant comentar que en els darrers anys han sorgit diferents iniciatives que volen recuperar i posar en valor la flora autòctona pròpia del territori. En el cas concret de les plantes aromàtiques s’ha creat la Xarxa dels Parcs de les Olors, que té l’objectiu de donar a conèixer i fomentar els coneixements i l’ús de les aromàtiques, sobretot a nivell local. Un bon exemple el tenim en el Parc de les Olors de Taradell, un projecte centrat en recuperar la que havia estat la planta més abundant al municipi: el barballó, com és conegut l’espígol a Taradell. Aquí, a més dels usos culinaris, medicinals o ornamentals, el barballó té associats aspectes culturals i tradicions. La més popular la que convida a petits i grans a preparar, la mateixa nit de Reis, torxes i atxes amb barballó, que han de ser cremades per tal de donar la benvinguda a Ses Majestats amb l’agradable perfum de la planta.

I ja que estem en temps de pandèmia i que ens preocupa tant la salut, recordem aquelles regles i consells que recitaven les nostres àvies de memòria en forma de versos. Uns consells plens de saviesa que de ben segur han de ser útils per aconseguir una sana i llarga vida:

“Vida honesta y arreglada,

Hacer muy pocos remedios

Y poner todos los medios

De no alterarse por nada;

La comida moderada,

Ejercicio y distracción,

No tener aprehensión,

Salir al campo algún rato,

Poco encierro, mucho trato,

Y continua ocupación”.

 

Norbert Tomàs

Director d’Edicions Morera
Editora del tradicional Calendari de l’Ermità


El temps és boig i plou sobre mullat

Article publicat a Tonis Taradell 2021

(Revista especialitzada en la festa, la tradició i la cultura. Gener 2021)

 

w 4 Taure Abril def

 w 20 01 08 Acudit temps 02

 

100 anys d’inclemències del temps

Aprofitant que l’hemeroteca del Calendari de l’Ermità ha anat deixant testimoni a les pàgines de la seva “Crònica Anual” dels fets més rellevants succeïts al llarg de més d’un segle, vull treure a la llum alguns fenòmens meteorològics i de comportament de la natura que van quedar recollits i que de ben segur ens sorprendran per ser extrems o impropis de la seva estació.

Algunes notícies ens fan recordar que hi ha fenòmens meteorològics que són habituals i recurrents en la nostra geografia de climatologia mediterrània però que quan succeeixen amb conseqüències catastròfiques ens sorprenen perquè hem perdut la memòria que són recurrents o més habituals del que ens pensen. Així, sovint ho atribuïm erròniament al fet del canvi climàtic que estem vivint a la Terra. En canvi, com veurem, d’altres fenòmens ja no es produeixen com abans i, per tant, sí que poden ser bons indicadors que d’alguna manera el clima està canviant.

No cal dir que sempre hi ha hagut pluges torrencials al Maresme amb fortes riuades. I també arreu d’Espanya. No hi ha riu que no hagi desbordat: Ter, Onyar, Francolí, Besòs, Llobregat, Segre, … L’Ebre ha tingut vàries crescudes importants, la més gran la de l’any 1961, que va inundar extensos territoris d’Aragó, Navarra i la comarca de Tortosa. El desembre del 1943, un temporal de pluges a la costa del Mediterrani que va durar dos dies va provocar greus danys i a Barcelona s’ensorrà el pont del riu Besòs. Les aigües del Llobregat inundaren totes les seves riberes i arribaren a pujar fins a mig metre per damunt del pont de Molins de Rei. L’octubre de 1957, degut a un fort aiguat, es desbordà el riu Túria i inundà la ciutat de València, dipositant quantitats ingents de fang.

Podria continuar esmentant més aiguats i inundacions, però en destacaré un succeït el setembre del 1962 perquè encara hi queda ben viva la seva memòria: el fortíssim temporal que va fer desbordar els rius Besòs i Llobregat acompanyat de diverses riuades que provocaren grans inundacions i devastació a Terrassa, Sabadell, Rubí i moltes poblacions del Vallès Occidental. A més de la gran destrucció de vivendes, fàbriques i cultius, moriren més de 700 persones!

La “Crònica Anual” també recull fenòmens meteorològics succeïts a la resta del món. Per exemple, parla de les catastròfiques inundacions que el riu Po va provocar a Itàlia el novembre de 1951, que van deixar aïllades 355.000 persones a la ciutat d’Adrià. També de les pluges i el desgel dels Alps que, a l’estiu de 1954, causaren inundacions i grans danys a Europa central, concretament a Alemanya, Àustria i Txecoslovàquia, augmentant notablement les aigües del Danubi.

De tifons al Carib, als Estats Units o el Sud-est Asiàtic, sempre n’hem conegut i de molt potents. Dels recollits a la Crònica destaca el succeït el setembre de 1959 al Japó, que va provocar grans inundacions i destrucció a la part central del país, amb 5.000 víctimes entre morts i desapareguts i uns 10.000 ferits. Milió i mig de persones es quedaren sense llar. El maig de 1963, un gran cicló va assotar durant quinze hores la zona costera del Pakistá Oriental, causant 10.000 morts

També tenim testimoni de l’extrem contrari a aquests fenòmens, el de les grans sequeres. Destaca la que es va patir a tota Espanya l’any 1944, considerada la pitjor de tot el segle XX. Per fer-nos una idea, va fer desaparèixer pràcticament el riu Manzanares i va obligar a restriccions en el fluid elèctric. També crida l’atenció la noticia que a Barcelona, el 27 de novembre de l’any 1948, es va celebrar una processó de rogatives per obtenir el benefici de les pluges.

Pel que fa a calors extremes, al segle xix es varen anotar vàries mesures de més de 50º a la ciutat de Sevilla (encara que es dubta de la precisió que tenien els instruments de mesurar de l’època). També s’han viscut grans calorades com no s’havia experimentat en molts anys, com la dels 46ºC que es varen registrar a Linares (Jaén) el 1933 o a la mateixa ciutat de Jaén el juliol de 1939.

Si parlem de fred, destaquen els -23,5ºC registrats el desembre del 1926 a San Ildefonso, a Segovia, i els -19ºC registrats a la Granja, també a Segovia, el dia de Nadal de 1944. Però l’onada de fred més potent viscuda mai va ser amb la temperatura de -32ºC registrats al llac d’Estangent (Lleida) el febrer de 1956. També queda anotat que a l’octubre de 1941, a tota Espanya persisteix un prolongat règim de baixes temperatures impròpies de l’estació.

Les fortes nevades també són habituals al país, i tenien especial ressò mediàtic quan es produïen a la ciutat de Barcelona. És el cas de la nevada del 17 de novembre de 1920 que, en alguns punts de la ciutat, arribà als dos pams de gruix de neu; i una altra, el febrer de 1924, amb una quantitat semblant. Més nevades destacades succeïren al desembre de 1933 i 1937, o al febrer de 1938 i 1948. Grans temporals de neu a tota Espanya es registraren els hiverns del 1926-27 i del 1941. I la recordada més recent, la nevada del Nadal de 1962, amb gruixos superiors als 80 cm (no hem vist altres petites nevades fins el 1999 o el 2010). A Europa, crida l’atenció que el juliol de 1942, en ple estiu, van caure fortes nevades a la regió de Tarascón i altres del Migdia, a França.

A la “Crònica Anual” del Calendari de l’Ermità també queden anotats efectes nocius relacionats amb la fauna i l’agricultura. Per exemple, el novembre del 1954, a les illes Canàries aparegué una plaga de llagostes peregrines procedents d’Àfrica. L’amenaça de plagues d’aquesta llagosta era consubstancial en la història de Canàries, provocant efectes devastadors al camp i fam per a la pagesia. Un any després, el 1955, una epidèmia de mixomatosi s’estengué entre els conills del nord d’Espanya. També té curiositat la notícia de l’avistament d’una balena, de 16 a 18 metres de longitud, davant del port de Barcelona (25/04/1924).

També es constaten fenòmens estranys, com la intensa aurora boreal que va ser ben visible des de Barcelona el 25 de maig de 1938. L’explicació és que aquest fenomen, que s’acostuma a veure als pols de la Terra i que s’origina pels efectes de les tempestes solars que afecten al camp electromagnètic de la Terra, quan aquestes tempestes són de gran magnitud es poden arribar a veure en latituds tant baixes com Barcelona.

I per acabar, també recordar que Catalunya és territori sísmic però sense que s’hagin produït grans catàstrofes. Destaca el registre, l’agost de 1958, de breus però intensos moviments sísmics en moltes localitats de Catalunya, situant-se l’epicentre a prop d’Olot. Volcans adormits?

Segur que molts dels nostres avis i àvies recordaran alguns d’aquests esdeveniments que han quedat recollits al Calendari l’Ermità, tot i que, amb els anys, la memòria tendeix a esborrar-los. D’aquí que siguin motiu de sorpresa quan són recuperats.

Norbert Tomàs

Director d’Edicions Morera
Editora del tradicional Calendari de l’Ermità

 


 

La col·lecció de minerals d’Estanislau Tomàs

Donació al Museu Valentí Masachs de Manresa

(Febrer, 2017)

 

w Josep Mª Mata-Perelló, Norbert Tomàs i Pura Alfonso Abella

El senyor Josep M Mata-perelló i la senyora Pura Alfonso (directora del museu) amb Norbert Tomàs.

 w Norbert Tomàs, Josep Mª Mata i Pura Alfonso

Recentment, vaig fer donació del llegat de minerals del meu pare, l’enginyer industrial especialitzat en siderúrgia Estanislau Tomàs Morera (1924-2014). L’interès d’aquesta col·lecció no ho és tant per la seva extensió, sinó pel conjunt de menes de ferro i escòries recollides, principalment, en diversos indrets del Pirineu i que poden ser d’interès per estudiosos i investigadors de la farga catalana ja que tenen les anotacions dels llocs on van ser trobats. De l’estudi del model de la farga catalana per a l’obtenció del ferro, en Estanislau Tomàs hi dedicà força anys d’investigació. Tota la documentació dels seus estudis i de l’organització del Primer Simposi Internacional de la Farga Catalana (Ripoll, 1993) i altres jornades i intercanvis internacionals que organitzà o en participá es troben dipositats a l’arxiu de la Societat Catalana de Tecnologia (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) de la que ell en va ser fundador i primer president (1986). Aquest arxiu tindrá ben aviat identificada i relacionada tota la documentació per a poder ser consultada.

El dia de la donació de les caixes de materials vaig ser rebut per la directora Pura Alfonso Abella i el responsable d’activitats exteriors senyor Josep Mª Mata-Perelló. El senyor Mata va recordar experiències viscudes amb Estanislau Tomàs en les sortides de camp i en les jornades d’investigació. Ells tenen cura d’aquest fantàstic museu de mineralogía, que recomano vivament la seva visita ja que és interessant, sobretot, per tal com explica de forma molt pedagògica els usos dels minerals per la fabricació de tots el materials i objectes que formen part de la nostra vida quotidiana.


 

CESC

Record del ninotaire i il·lustrador Francesc Vila i Rufas (1927-2006)

 

 

Cesc 1274  Cesc 1271  Cesc 1272  Cesc 1273

Remenant arxius he trobat aquestes imatges les quals em són oportunes per recordar un fet ocorregut que fou transcendent en un moment de la meva vida. Primer de tot vull fer notar la poderosa raó que tenia l’amic Enric Galve, director dels reconeguts laboratoris fotogràfics EGM de Barcelona, el qual, cap els anys 90, en plena revolució tecnològica fotogràfica amb la conversió del món analògic cap al digital, reclamava que es fessin còpies fotogràfiques a partir dels arxius binaris. Posava l’exemple que sempre trobaríem una fotografia en suport paper (com s’havia revelat químicament fins llavors), en el fons d’una calaixera de la nostra àvia, encara que potser envellida i una mica malmesa, però que reconeixeríem un retrat que se’ns faria molt valuós i únic. En canvi, amb un ordinador ple d’arxius digitals, un cop fet malbé, perderíem la memòria per sempre.

Doncs en aquest cas ha estat providencial trobar unes diapositives velles en què em reconec més o menys a l’edat dels 15 anys a l’estudi d’en Francesc Vila i Rufas (1927-2006), reconegut ninotaire que signava Cesc. Es tracta d’una visita al seu estudi que es trobava a casa seva, a un pis de la dreta de l’Eixample i que segons recordo donava al pati de l’illa. Havia de fer una entrevista a algun personatge per un treball de l’assignatura de disseny de l’escola que impartia l’excel·lent professor Jordi Vallès, admirat per tots els companys que el vàrem tenir per la desbordant  creativitat que ens contagiava. Una altra experiència igualment intensa per a mi (també per a un treball de la mateixa assignatura) va ser visitar en una altra ocasió a l’actor italià fincat a França,  Lino Ventura, que rodava una pel·lícula (Una papallona a l’espatlla) a l’edifici llavors totalment abandonat de la Maternitat a Les Corts.  Però això serà una altra història.

En aquells moments jo tenia un viu interès per la pràctica de les arts i experiències com aquestes m’ajudaven a decantar-me cap als estudis artístics que després vaig realitzar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona (en la primera promoció que va cursar-los com a escola superior universitària).

Una companya de classe ens va facilitar, a través d’una coneixença del seu pare, el poder tenir l’entrevista amb en Cesc. Per mi era un ídol. Per casa corria el llibre de Gargots. Aquest editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 1969 (jo tenia set anys), és un recull dels acudits publicats a Serra d’Or en període de la dictadura (del 1963 al 1968). Aquest llibre l’havia fullejat força vegades i de mica en mica anava reconeixent la crítica política al règim i com Cesc esquivava, quan i com podia, la censura. Em fascinava la capacitat de dir tant amb un dibuix tant senzill i gràfic, « un fer-nos veure  que se’ns imposa com una evidència» (Joan Fuster).

Va ser engrescador poder conèixer en viu a en Cesc, per a mi el gran i famós Cesc. Amb un irreductible del pensament crític com ell, pensava que la cosa seria difícil i més tensa. Però en canvi ell, un xic tímid segons el meu parer o potser una mica reservat en les formes, va ser extremadament amable amb nosaltres. Li varem poder fer les preguntes que vàrem voler, ens va ensenyar l’estudi: prestatgeries amb llibres, piles de quadres per terra, taulell amb pots plens de llapis, colors i retoladors,… res que no fos normal, però ens provocava una especial admiració per un espai tan real fora del nostre imaginari i la nostra experiència de joves estudiants. Jo, llavors, ja m’havia passejat per tallers d’artistes però el d’en Cesc era descobrir el d’un ídol.

Ens va explicar el tipus de treballs que havia fet al llarg de la seva carrera professional, no només els acudits que tots seguíem la seva aparició diària a l’Avui, sinó els destinats a la publicitat (una descoberta interessant per a mi). Finalment ens va dedicar un dibuix! Una altra sorpresa agradable d’aquella visita i un regal que ens va entusiasmar moltíssim. No ens ho crèiem! Veure amb la rapidesa que agafava un llapis i traçava sobre un paper blanc una ratlla horitzontal i un semicercle al damunt a la part central… Es va aturar un moment i tot seguit ja s’inspirà amb l’acudit: un home d’esquena que es dirigia a la finestreta d’una oficina (les típiques finestretes de serveis públics oficials en què sempre el funcionari et rebia amb un “vuelva usted mañana” perquè sempre et faltava algun paper), doncs en aquesta ocasió l’individu es trobava la finestreta ocupada de banda a banda per un diari obert que impedia dir-li res al que estava a l’altra banda. Així de senzill i ràpid.

En el moment en què escric aquestes ratlles me’n adono que potser l’hem oblidat una mica. El nostre país ha donat històricament, i segueix donant, una quantitat tan gran de bons dibuixants, il·lustradors i ninotaires que fa que s’eclipsin ràpidament grans noms. Però en Cesc potser va ser un referent que va aguantar viva la flama de la creativitat i el llenguatge del dibuix en temps difícils i grisos i caldria reivindicar-lo.

Les diapositives, una bona troballa per un bon record.

Cesc 2

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


La bellesa de la màquina

Exposició de Ramon de Baños al Casal Solleric de Palma de Mallorca

 

 

Industria Ramon de Baños 1Màquina Ramon de Baños 2

 

Després d’haver-ser inaugurada a Sabadell, el juny del 2014 al Museu del Gas, l’exposició del fotògraf Ramon de Baños (1890-1980), i d’haver-se presentat també a Igualada (l’abril del 2015 al Museu de la Pell), la itinerància de l’exposició continua ara a Palma de Mallorca (al centre cultural del Casal Solleric). Aquesta es podrá visitar del 15 d’octubre del 2015 al 6 de juny de 2016.

Presentacio-exposicio-Ramon-de-Ba--os_Casal-Solleric_baja

Sala Àlbum 1947 i film

A l’acte de la roda de prensa assistiren, d’esquerra a dreta, la directora gerent de la Fundació Palma Espai d’Art, Pilar Ribal, el comissari de la mostra, Norbert Tomàs, la directora del Museu del Gas de la Fundació Gas Natural Fenosa, Eva Buch, el regidor de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma, Miquel Perelló, i el responsable de Trade Marketing de Gas Natural Fenosa, Javier Atauri. A la inauguració asistí també el Sr. Joan Boned Roig, conceller de Territori, Energia i Mobilitat del Govern de les Illes Balears.

Més informació

 

 

___________________________________________________________________________________________________________________________________________

 

Donació del llegat Estanislau Tomàs Morera. La Farga Catalana

a la Societat Catalana de Tecnología de l’IEC

 

Discurs del president de l'IEC. d'esquerra a dreta, Núria Salán (secretària de la Societat Catalana de Tecnología), Norbert Tomàs, Joandomènec Ros (president de l'IEC), Frederic Luque (president de la SCT) i Jaume de Puig (vicepresident de l'IC i responsable de l'Arxiu de l'IEC).

Discurs del president de l’IEC.
D’esquerra a dreta, Núria Salán (secretària de la Societat Catalana de Tecnología), Norbert Tomàs, Joandomènec Ros (president de l’IEC), Frederic Luque (president de la SCT) i Jaume de Puig (vicepresident de l’IC i responsable de l’Arxiu de l’IEC).

 

Signatura del document de donació. Norbert Tomàs (donador del fons), Joan Domènec Ros (president de l'IEC) i Frederic Luque (president de la Societat Catalana de Tecnología).

Signatura del document de donació. Norbert Tomàs (donador del fons), Joan Domènec Ros (president de l’IEC) i Frederic Luque (president de la Societat Catalana de Tecnología).

 

 

 

El dia 21 de maig de 2015, Norbert Tomàs, en nom de la familia, ha fet donació del Fons Estanislau Tomàs Morera.La Farga Catalana a favor de l’Arxiu de l’Institut d’estudis Catalans.

Aquest és un llegat les seu pare, Estanislau Tomàs Morera (1924-2014), enginyer metal·lúrgic, que va ser fundador i president de la Societat Catalana de Tecnología, filial de l’IEC, des del 1986 fins el 2007.

L’acte de signatura s’ha fet a la Sala de la Presidència de l’IEC amb l’assistència del señor Joandomènec Ros (president de l’IEC), el senyor Frederic Luque (president de la Societat Catalana de Tecnología), el senyor Jaume De Puig (vicepresident de l’IEC i responsable de l’Arxiu) i la senyora Núria Salán (secretària de la SCT).

El fons conté expedients d’activitat d’investigació feta per ell sobre les fargues (articles, anotacions, fotografíes), els expedients d’activitat acadèmica relacionada amb el tema (jornades, congressos, etc.) i un fons bibliogràfic i d’articles. L’objectiu és posar-lo a disposició dels investigadors i del públic per l’estudi i la divulgació dels seu continguts. En el parlament, el senyor Joandomènec Ros va destacar la importancia del patrimoni industrial del nostre país i la poca consciencia que encara hi ha per preservar els arxius documentals industrials i per tant rebia amb molt d’interès aquest fons.

 


 

L’actriu Rosa Novell

In memoriam (1953-2015)

 

La vida s’omple de petits records que són íntims i van quedant llunyans amb el pas del temps però que en determinats moments retornen amb força per donar valor i sentit als nous esdeveniments.

Un dels moments que vaig viure més intensament l’escena teatral va ser l’any 1984 quan vaig poder gaudir d’una de les representacions de la Rosa Novell interpretant Els dies feliços de Samuel Beckett al Teatre Regina.  Era un cicle de teatre promogut per Joan M. Gual, unes actuacions que caldria mantenir en la memòria.  Varen ser 8 representacions dins del Cicle Teatre Obert del Centre Dramàtic de la Generalitat.

Jo, de petit, havia anat als cicles de teatre per a nois i noies impulsats per la revista Cavall Fort al Teatre Romea. Recordo que m’apassionaven les escenografies de telons i trompe l’oeil de Mestres Cabanes. Llavors, assitir a un teatre de l’absurd, a un monòleg, escenografia única corpòria i sense acció, única actriu a l’escena, atrapada al terra sortint només mig cos, en qui es centrava tota l’emotivitat interpretativa, em va commoure molt. Puc dir que, personalment, va representar fer el salt cap a l’adolescència en la meva relació amb el teatre. Em va fer entendre que hi havia un món escènic immens que calia descobrir.

Ara que ens ha deixat, vull retre-li homenatge amb aquest particular record.

Norbert Tomàs


La Bellesa de la màquina

11.000 visites a l’exposició

 

w Exposició

11.000 persones han visitat l’exposició La bellesa de la màquina. Ramon de Baños 1890-1980 que ha estat oberta durant set mesos (30 de juny de 2014 – 15 de febrer de 2015) al Museu del Gas de Sabadell.

Ara inicia la seva itinerància per diverses ciutats de Catalunya i Espanya. El proper mes d’abril s’inaugurará al Museu d’Igualada.

 

Norbert Tomàs.


 

 Consell de la Cultura i les Arts

En la recerca d’un model 

 

La meva responsabilitat com a director del CoNCA durant els anys 2011 al 2013 m’obligava a treballar per cercar les claus que ens han d’ajudar a desxifrar els veritables principis rectors i els objectius d’ implementació d’aquest nou organisme (de trajectòria encara jove) a Catalunya.

El debat públic sobre un model de consell de les arts i la cultura ha estat embolcallat per la reivindicació del model anglosaxó i concretament s’ha emmirallat constantment amb el Arts Council of Great Britain (transformat l’any 1994 en tres Arts Councils nacionals: el d’Anglaterra, el de Gal·les i el d’Escòcia). Aquesta institució pateix el desgast de 67 anys d’existència i la transformació en consells nacionals ha provocat una deriva amb diferents tensions que tot adaptant-se als nous contextos polítics, socials i econòmics.

Dels estudis realitzats per en Toni González per encàrrec del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, l’any 2007, amb l’objectiu d’orientar la constitució de l’organisme català, sembla que tant polítics com entitats i artistes han obviat del discurs els aspectes crítics de cadascun dels models descrits: Anglaterra, Escòcia, Holanda i Finlàndia). S’han centrat més en els aspectes teòrics ideals. Anàlisis molt valuosos, de tota manera donada la poca bibliografia que encara existeix sobre el tema. Tampoc puc obviar la tesi doctoral de Marco Antonio Chávez basat en l’anàlisi del Scottish Arts Council, del Consejo Estatal para la Cultura y las Artes (CECA) de Jalisco (Mèxic) i el mateix CoNCA fins l’any 2010.

El principi que ha inspirat de forma general la creació de tots els consells de les arts ha estat el d’intentar que les polítiques culturals no estiguin condicionades per interessos partidistes o per èlits culturals i artístiques. Es pretén que les decisions siguin més legítimes preses per òrgans col·legiats d’experts, persones independents i neutrals alienes a l’àmbit polític i també a través de la participació ciutadana. El que s’ha definit per “arm’s length” (és a dir “la distància prudent”). Però aquest principi ha comportat generalment grans dificultats d’aplicació.

En la recerca d’una millora del model català, que està encara en debat sobre la qualitat de les seves funcions, m’ha empès a analitzar aquests consells i d’altres per tal d’aportar algunes conclusions útils a tenir en compte per la seva maduresa i consolidació. Però per trobar el desitjat model propi per Catalunya, tot fent un estudi comparat cercant com funcionen els arts councils en altres països, caldria sistematitzar l’estudi de casos considerant els següents aspectes:

  •  Tradició cultural de cada país

L’anàlisi de la tradició cultural ens ha d’ajudar a definir les fortaleses i les debilitats del sistema per poder comprendre les singularitats i les dificultats en les competències que es vulguin assumir en el sistema públic-privat.

  •  Antecedents històrics

Si tenim present que el primogènit Consell per a l’Estímul de la Música i les Arts creat per l’economista John Maynard Keynes l’any 1946 tenia l’objectiu de procurar repòs i diversió als treballadors allistats a la guerra, potser entendrem que haurem de tenir present el punt de partida de cada país i les seves motivacions que han conformat models amb matisos que els diferencien uns dels altres.

  •   Marc jurídic

Cal entendre les diferències d’estructura política entre Gran Bretanya i altres països europeus, sobretot Espanya. Per exemple, el seu ordenament jurídic es basa en la common law (jurisprudència). En canvi a Europa domina el dret civil escrit en lleis aprovades (civil law). En el cas de Catalunya cal emmarcar el fet jurídic dins de les competències transferides a les comunitats autònomes.

  • Marc conceptual de cultura nacional

El concepte nacional de la cultura plana per damunt de moltes estratègies d’acció cultural. Per exemple, en els casos de Finlàndia i Noruega les arts i els artistes han tingut un protagonisme en el procés de formació de la consciència nacional. A Catalunya hi té rellevància la defensa de la llengua i de la identitat com a país. El govern escocès també té interès en promoure companyies i equipaments nacionals i exclou aquest finançament del Creative Scothland.

  •   Configuració actual i evolució dels AC

Està en qüestió la continuïtat del model d’arms length en estat pur. Els consells de les arts estant patint en major o menor grau algun dels principals problemes que pateix l’AC d’Anglaterra:

– Major ingerència del govern i pèrdua gradual d’independència- reducció de pressupostos
– Manca d’autoritat davant dels sectors culturals i artístics
– Reducció de pressupostos

  •  Competències

Definides amb més o menys concreció és a la Llei i als Estatuts el punt neuràlgic on s’estableix el “poder” real per executar o no polítiques culturals amb el principi d’arms length.

  •  Interrelació amb el Ministeri o Departament de Cultura

Caldria veure si existeixen uns contractes-programa ben definits entre el governs i els arts councils. En el cas de Catalunya ho té definit als estatuts i a la Llei (Article 4: ”i) Dissenyar, d’acord amb el programa marc de cultura del Govern i el contracte programa del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, les línies d’actuació de suport a creadors i entitats respecte a la promoció, el foment, la difusió i la projecció de la creació artística.)

  •  Relació amb el sectors de les arts

Els interessos personalistes, els “egos” intel·lectuals també planen, moltes vegades, per damunt de l’objectivitat dels interessos del propi sector que representen i es dilueixen les fronteres per l’aplicació d’una estricta praxis d’incompatibilitats.

  •   El seu paper en les polítiques culturals i el protagonisme polític 

Els governs entenen que han de fer polítiques concretes per resoldre problemes socials i econòmics en els que la cultura i educació hi juga un paper fonamental. En l’actual context de crisi, el control pressupostari també és una eina d’actuació ineludible dels governs i que impliquen intervencionisme.

  •  Com s’aplica el principi d’arm’s length.

Cal allunyar les decisions de política cultural del govern de pressions polítiques o partidistes. Però també cal allunyar a les elits artístiques o culturals que han gaudit històricament del benefici d’aquestes (clientelisme) i les quals també pressionen i es constitueixen en lobbys. Cal saber gestionar les pressions que es produeixen al respecte i gestionar les dues distàncies.

  •  Responsabilitat pública

La “independència” o autonomia d’actuació dels consells de les arts que administren recursos econòmics públics i els transfereixen en forma d’ajuts a la promoció cultural i artística no pot ser aliena a la responsabilitat pública sobre aquests mateixos. És el rendiment de comptes que els anglesos en diuen accountability . El rendiment públic de comptes per part dels representants polítics està sotmès a les eleccions i per tant el judici que en fa la ciutadania els revalida la seva confiança o els hi denega. Pel que fa als càrrecs que ostenten els membres del Plenari dels consells de les arts no estan sotmesos a aquesta possible moció de confiança.

Aquests haurien d’ésser alguns eixos a considerar en una anàlisi desacomplexada per la construcció i perfeccionament del nostre model.

Norbert Tomàs.


CHÁVEZ AGUAYO Marco Antonio: “Los consejos de las artes y el principio de “arms length” en las políticas culturales subnacionales: un estudio comparativo entre Cataluña (España), Escocia (Reino Unido) y Jalisco (México)” . Tesis doctoral. Facultat d’economia i Empresa. Doctorat en Gestió de la Cultura i el Patrimoni. Universitat de Barcelona, octubre de 2011.

GONZALEZ, Toni: Els Consells de les Arts. Anglaterra. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona maig 2007.

GONZALEZ, Toni: Els Consells de les Arts. Finlàndia. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona maig 2007.

GONZALEZ, Toni: Els Consells de les Arts. Holanda. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona maig 2007.

GONZALEZ, Toni: Els Consells de les Arts. Escòcia. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona maig 2007.

IFACCA.  International Federation of Arts Councils and Culture Agencies

Arts Council England   

Arts Council Scothland

Arts Council of Finland (Taiteen keskustoimikunta)

Raad Voor Cultuur d’Holanda

CECA – Consejo Estatal para la Cultura y las Artes

Malta Council for Culture & the Arts

Estatuts del CoNCA

Llei del CoNCA

 

w Pilar Parcerisas a la reunió

Reunió d’investigadors d’IFACCA al Parlament d’Hèlsinki (Finlàndia) el 27.6.2012.


 

La bellesa de la màquina

Fotografía industrial de Ramon de Baños (1890-1980)

 INTRODUCCIÓ del llibre

 

La Bellesa de la màquina
128
102

L’obra fotogràfica que presentem en aquest catàleg és fruit d’una troballa a l’arxiu de la Fundació Gas Natural Fenosa produïda durant la investigació dels seus fons fotogràfics que generosament han estat posats a disposició de la comunitat cultural. Es tracta de la descoberta d’una important col·lecció de fotografies de temàtica industrial realitzades per Ramon de Baños, conegut com un dels pioners del cinema català, i que ara descobrim com un fotògraf excepcional dins del context cultural de la segona meitat del segle passat. La seva obra ens ha permès traçar añgunes claus per a la interpretació i el relat sobre diversos aspectes de l’evolució de la nostra història de la fotografia i el seu progrés tècnic, el seu llenguatge i els actors que hi ha intervingut.

El treball d’investigació desenvolupat al voltant de la figura de Ramon de Baños no és ni molt menys conclusiu, perquè encara hi ha molt material per inventariar i identificar. així mateix, l’arxiu també té obrees d’altres autors com Otto Wunderlich, Adolf Mas, A. i E.F. dits Napoleon, Emili Godes, Ignacio de Olalde, José Aldabó, Montserrat Segarra, Joaquim Brangulí, i segurament molts d’altres encara per descobrir. Una recerca que és especialment interessant pel fet que a l’arxiu es conserven les plaques de vidre o de film i les pel·lícules negatives d’una bona part dels treballs realitzats per Catalana de Gas al llarg de la seva trajectòria com una de les empreses més importants del sector industrial del país.

La redescoberta de la figura de Ramon de Baños ha estat especialment singular. considerat, com hem dit abans, un dels pioners del cinema català juntament amb el seu germà Ricardo, amb qui va treballar en molts projectes comuns, ell mateix definia la seva trajectòria professional en l’àmbit del cinema com a cameràman i ho feia amb molt d’orgull, silenciant bona part de la seva activitat com a fotògraf. El testimoni de la seva obra restava d’aquesta manera amagat. Ara, gràcies a la disposició de l’arxiu de la Fundació Gas Natural Fenosa i la col·laboració d’entitats com la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya i l’Arxiu Mas de l’Institut Amatller, així com també la participació entusiasta de moltes altres persones expertes i estudioses de la fotografia al nostre país, s’ha pogut identificar el que probablement es pot considerar l’obra artística més interessant i més significativa de Ramon de Baños en l’àmbit de la fotografia de gènere industrial. Una investigació que alhora ha anat aportant pistes per a la descoberta d’altres treballs desconeguts del fotògraf sobre temàtiques ben diverses. I és que van ser molts els gèneres tractats per De Baños, desdibuixats en el seus propis límits de definició: l’etnologia (fotografies fetes durant la seva estada a Belem do Pará al Brasil), el retrat, el reportatge social, el documental, el reportatge d’empresa, el bodegó publicitari… També constatarem com la seva habilitat per al dibuix així com el seu interès per la tecnologia en la indústria cinematogràfica —que el conduí a ser un dels pioners del cinema animat a l’Estat espanyol— intervé de manera extraordinària en la sublimació de la imatge industrial que conforma aquesta obra que ara presentem i que anomenem Àlbum del 1947. Es tracta d’una col·lecció de 58 fotografies de maquinària i arquitectura industrial que defineix l’actiu patrimonial de l’empresa que es publicita en aquell moment de la postguerra. Unes obres que aporten un codi visual propi que ensenya a mirar i gaudir d’una altra manera de la bellesa de la fotografia de gènere industrial. Tota una invitació.

Norbert Tomàs.